Història

Biblioteca del Seminari Pontifici de Tarragona

La Universitat de Tarragona, fundada i dotada pel cardenal Gaspar Cervantes de Gaete el 1572, obtenia del papa Gregori XIII el privilegi de conferir graus el 1574, redotada aquest mateix any i encara el següent per un llegat testamentari del seu fundador, l’arquebisbe Antoni Agustí, que l’havia succeït, inaugurava els cursos acadèmics l’any 1577. L’any de la fundació de la Universitat, el cardenal Cervantes també fundava el Seminari Tridentí, aplicant-li les rendes de l’extingit capítol dels canonges de Sant Agustí d’Escornalbou, i el seu vicari general, Pau Ballesteros, instal·lava la nova fundació en una casa del Capítol de la Catedral, propera a l’església de Santa Tecla la Vella, en la qual abans hi havia hagut l’Escola Capitular. Cinc anys després el Seminari tenia ja edifici propi al costat de la Universitat, entre l’actual església de Sant Francesc i l’Hospital; edifici que fou ampliat entre 1593 i 1595 segons traça de Pere Blai.

Aquest any 1595 s’executa el testament del canonge Feliu Serra, que llega la seva biblioteca al Seminari Tridentí de Tarragona. És un lot considerable de cent noranta-set llibres, que alternen la cultura religiosa amb les humanitats clàssiques, la majoria de la segona meitat del segle XVI, editats a París, Anvers, Colònia, Venècia, Roma, València, Salamanca, Barcelona i Lió. Dissolta, per l’expulsió decretada el 1767 per Carles III, la Casa de Provació dels jesuïtes o Noviciat General, constituït a Tarragona el 1575, en temps d’Antoni Agustí, la seva col·lecció bibliogràfica fou addicionada a la biblioteca del Seminari Tridentí. També s’hi afegiren, a la mort de l’arquebisbe Francesc Armanyà, esdevinguda el 1803, els llibres de la biblioteca episcopal. Aquest arquebisbe havia reunit a Tarragona una selecta biblioteca, en la qual Fèlix Amat confessava haver trobat la bibliografia necessària per escriure el seu Tratado de la Iglesia de Jesucristo o Historia Eclesiástica. Per la correspondència de l’arquebisbe amb el mateix Fèlix Amat, sabem de la seva sol·licitud en procurar-se llibres de primera mà, en edicions angleses, franceses i holandeses, que preferia a les venecianes per la seva correcció i exactitud. El Dr. Amadeu Soberanes ha identificat quatre-cents cinquanta-un volums amb l‘ex-libris de l’Armanyà i el seu escut, en el fons de l’actual biblioteca del Seminari de Tarragona; la majoria enquadernats en pergamí o vitel·la, i la resta en cobertes de pell, veritables rareses bibliogràfiques avui i obres principals en el seu temps pel valor del contingut i per la qualitat de la tipografia. Les biografies de l’arquebisbe Costa i Borràs (1857-1864) li atribueixen també un interès extraordinari en l’ampliació i actualització de la biblioteca del Seminari.

biblio

El patrimoni bibliogràfic anterior al segle XX comprèn tretze manuscrits, onze volums d’una Bíblia Glossada del final se segle XIII que s’ha cregut poder identificar amb la bíblia llegada per l’arquebisbe de Tarragona Joan d’Aragó al monestir d’Scala Dei, i dos volums més d’una Bíblia Sacra de principis del XIV, també procedent d’Scala Dei, ambdues de pergamí, amb caplletres miniades, obra de diversos miniaturistes anònims de tallers francesos per a la Bíblia Glossada, i d’un artesà català sensible a l’estil lineal francogòtic per a la Bíblia Sacra, rellevat en el segon volum per un altre influenciat per la miniatura italiana, bolonyesa més específicament. El nombre d’incunables és de deu; tres-cents noranta-nou el nombre de volums del segle XV; vuit-cents seixanta-set del segle XVII; dos mil cinc-cents vuitanta-dos els del segle XVIII. Els del segle XIX són sis mil sis-cents dinou. Aquest fons d’uns deu mil llibres llargs seria, més o menys, el patrimoni bibliogràfic de la biblioteca nova, situada en un àmbit de 135 m2, al primer pis del claustre, a mà dreta de l’edifici nou del Seminari, bastit pel bisbe Vilamitjana l’any 1875. Actualment la biblioteca consta d’uns seixanta mil volums; resultat de la progressiva incorporació de llegats com el del canonge Ramon Bergadà ( 1949), antic rector de la Catedral i curiós bibliòfil, i el del seu germà Mn. Francesc; una bona part també de la biblioteca del cardenal de Arriba y Castro, i la del canonge Viladrich, que inclou alguns volums de la biblioteca del cardenal Vidal i Barraquer. A aquest llegats s’hi han sumat l’any 2000 uns tres-cents volums procedents de la biblioteca de Mn. Ramon Muntanyola.

Al final de la dècada de 1980, hi foren agregats encara uns catorze mil volums procedents de la Biblioteca Antoni Agustí, entitat fundada com a biblioteca circulant, l’octubre de 1927, pel canonge Toldrà, gràcies a l’alta protecció del cardenal Vidal i Barraquer, i a la bona acollida del Prefecte d’Estudis i del Director del Seminari i de la Universitat Pontifícia de Tarragona, i a la col·laboració de diversos preveres. La seva finalitat era el foment de les ciències sagrades, de la sana il·lustració i de les bones lectures a través del préstec de llibres i revistes a domicili i per correu. L’any 1931 oferia un catàleg de noranta-dues revistes i també un ampli repertori de peces musicals. Amb el nom de Consultori bibliogràfic per correspondència, va continuar la seva obra durant la guerra civil espanyola amb l’ajuda clandestina als preveres perseguits en la zona de Llevant. La Biblioteca Antoni Agustí va començar a publicar el 1928 l’ Índex Crítico-Litterarius, una revista bibliogràfica trimestral que donava, en forma de fitxes classificades alfabèticament, els títols de tots els articles interessants publicats en un ventall de quasi quatre-centes revistes nacionals i estrangeres de caràcter cientifico-religiós, i la notícia de tots els llibres ressenyats o recessionats en unes vuitanta revistes. L’índex estava dirigit pel Dr. Ramon Sabaté, canonge i professor de la Universitat Pontifícia de Tarragona, i tenia com a col·laboradors el prestigiós claretià P. Josep Puigdessens, professor també de la nostra Universtitat, al canonge ardiaca Dr. Ildefons Serrano, i la col·laboració anònima de diversos preveres. L’any 1929 la nòmina de col·laboradors s’havia ja ampliat amb diversos corresponsals a Barcelona, Tortosa, València, Madrid, Àvila, Valladolid, Torí (Itàlia) i Weissenhorn (Alemanya). La revista, amb el seu aire modest, una característica força comuna de les iniciatives eclesiàstiques tarragonines, venia a ser la primera que es publicava del seu gènere en l’àmbit de llengua espanyola, i era saludada com un preciós instrument d’investigació i de consulta per revistes com l‘Apollinaris de Roma, la Paraula Cristianade Barcelona, Divus Thomas de Piacenza (Itàlia) i la Revista Española de Estudios Bíblicos, entre altres. La biblioteca del Seminari Pontifici de Tarragona, donada la importància dels textos antics que conté, participa en el Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic existent a Catalunya i a l’Estat espanyol.

Mons. Josep Martí i Aixalà